Escletxa sense tancar

Mots per a la Renada, amb les més sentides condolències

Malgrat l’advertiment previ : « Tots els personatges, llocs i circumstàncies són imaginats per l’autora i no cal buscar cap coincidència que s’aproximi a la realitat » és ben impossible de llegir, ni tan sols de fullejar,   la novel·la L’escletxa (El Llamp, Barcelona, 1986), sense relacionar-ne la protagonista amb l’autora, Renada-Laura Portet. 

L.a Renada mateixa que ens acaba de deixar a 94 anys acabats de fer, és a dir ben complerts, i ja un xic encetat l’acte  95è.  

Tornar a l’obra més « pedagògica » de la novel·lista i poeta que fou de debò, i de la científica que tant anhelava, era tot un deure per a l’APLEC, associació de defensa i promoció l’ensenyament del català , de la qual fou companya de ruta. Un deure encara de vacances, amb « aqueixa escuma daurada que centelleja, de pas, en els arbres, les vinyes, les canyes » » i ja deure de memòria per la que se’ns en va cap al « camp de repòs dels morts » demet «  l’alè balsàmic de la garriga veïna » del seu Sant Pau nadiu.

Ja des dels lemes i advertiment liminar de L’escletxa la Renada-Laura Portet, enganxa i empipa. Hi és tota !

Com vols, Renada –Laura i llorers a banda– que ens ho criem que tota l’obra és de pura ficció, quan la teua heroïna –sense nom, oi !– acaba de ser nomenada al  més gros establiment de tota la regió Languedoc-Roussillon on és fàcil de reconèixer malgrat la inflació (per això  una dona escriu, no ?) el liceu Aragó on, al cap de « setze anys abans de tornar », vas acabar la carrera professoral. Pures invencions « la colossal màquina administrativa » i « la bona petita pedagogia, sense angoixa ni dubtes » que continua imperant ? Miratge la llei Deixonne vista com  una bonica trampa, un joc de mans per a babaus… El pitjor dels jacobinismes que es disfressa de benifet intel·lectual » ? I total fantasia quan dius que els profs de català són encara més «pobres esclafacanyes » que els altres, puix que havent d’impartir tres hores setmanals, sovint s’acontenten de dues, o una  « I ben bonic encara. » ? Etc… Un munt d’altres mostres d’actualitat candent trobaríem en L’escletxa, passant per alt les poques dades caducades, i les contingències narratives és clar. 

Prou en sabia, la Renada-Laura Portet de manejar l’antífrasi. Com la paròdia, el pastitx, la caricatura, i l’autoderisió. Per això no calia que precisés : « si els esdeveniments haguessin estat veritables ». És que ho eren, i, ai las !, ho són, pla més de veritables els esdeveniments d’ençà de la « dècada que va de 1968 a 1978 », cosa que no se devia plantejar l’escriptora ni en el més negre dels guions !

Ara bé, endut per la mesura renadiana que, ignorant el poc  sempre passava el « massa », no caldria pas que n’hom expliqués l’obra per fer veure que se’n sap. Remetem simplement als passatges on la Mme Portet, professora de castellà, explica visceralment Lorca o Machado. I als moments en què la catalanista reuneix tota l’argumentació contundent en pro del català, llengua, literatura, cultura i país. Són d’interès també les contextualitzacions de les obres i guardons que l’escriptora comparteix generosament amb la protagonista i narradora.

Mes, el que més commou, no sols a L‘escletxa, ara que el punt final de la Renada incita a rellegir-ne la lletra, és de veure la importància que hi té la infància.  Real o fantasmada. La infància d’una nina mal estimada, burlada, escarnida, petita, lletja i rebutjada. Però, per sempre més el temps enyorat del despertar dels sentits « al primer matí de les herbes ».

Això fa que a l’hora d’escriure quelcom al teu llibre de despedida, Renada, no se’ns hagi pas acudit cap més epitafi que : 

«   Descansa en pau i reposa l’esperit 

nina petita « anomenada oblit »

… que faràs de mal descuidar.