Categoria: Sense categoria

Mots per a la Renada, amb les més sentides condolències

Malgrat l’advertiment previ : « Tots els personatges, llocs i circumstàncies són imaginats per l’autora i no cal buscar cap coincidència que s’aproximi a la realitat » és ben impossible de llegir, ni tan sols de fullejar,   la novel·la L’escletxa (El Llamp, Barcelona, 1986), sense relacionar-ne la protagonista amb l’autora, Renada-Laura Portet. 

L.a Renada mateixa que ens acaba de deixar a 94 anys acabats de fer, és a dir ben complerts, i ja un xic encetat l’acte  95è.  

Tornar a l’obra més « pedagògica » de la novel·lista i poeta que fou de debò, i de la científica que tant anhelava, era tot un deure per a l’APLEC, associació de defensa i promoció l’ensenyament del català , de la qual fou companya de ruta. Un deure encara de vacances, amb « aqueixa escuma daurada que centelleja, de pas, en els arbres, les vinyes, les canyes » » i ja deure de memòria per la que se’ns en va cap al « camp de repòs dels morts » demet «  l’alè balsàmic de la garriga veïna » del seu Sant Pau nadiu.

Ja des dels lemes i advertiment liminar de L’escletxa la Renada-Laura Portet, enganxa i empipa. Hi és tota !

Com vols, Renada –Laura i llorers a banda– que ens ho criem que tota l’obra és de pura ficció, quan la teua heroïna –sense nom, oi !– acaba de ser nomenada al  més gros establiment de tota la regió Languedoc-Roussillon on és fàcil de reconèixer malgrat la inflació (per això  una dona escriu, no ?) el liceu Aragó on, al cap de « setze anys abans de tornar », vas acabar la carrera professoral. Pures invencions « la colossal màquina administrativa » i « la bona petita pedagogia, sense angoixa ni dubtes » que continua imperant ? Miratge la llei Deixonne vista com  una bonica trampa, un joc de mans per a babaus… El pitjor dels jacobinismes que es disfressa de benifet intel·lectual » ? I total fantasia quan dius que els profs de català són encara més «pobres esclafacanyes » que els altres, puix que havent d’impartir tres hores setmanals, sovint s’acontenten de dues, o una  « I ben bonic encara. » ? Etc… Un munt d’altres mostres d’actualitat candent trobaríem en L’escletxa, passant per alt les poques dades caducades, i les contingències narratives és clar. 

Prou en sabia, la Renada-Laura Portet de manejar l’antífrasi. Com la paròdia, el pastitx, la caricatura, i l’autoderisió. Per això no calia que precisés : « si els esdeveniments haguessin estat veritables ». És que ho eren, i, ai las !, ho són, pla més de veritables els esdeveniments d’ençà de la « dècada que va de 1968 a 1978 », cosa que no se devia plantejar l’escriptora ni en el més negre dels guions !

Ara bé, endut per la mesura renadiana que, ignorant el poc  sempre passava el « massa », no caldria pas que n’hom expliqués l’obra per fer veure que se’n sap. Remetem simplement als passatges on la Mme Portet, professora de castellà, explica visceralment Lorca o Machado. I als moments en què la catalanista reuneix tota l’argumentació contundent en pro del català, llengua, literatura, cultura i país. Són d’interès també les contextualitzacions de les obres i guardons que l’escriptora comparteix generosament amb la protagonista i narradora.

Mes, el que més commou, no sols a L‘escletxa, ara que el punt final de la Renada incita a rellegir-ne la lletra, és de veure la importància que hi té la infància.  Real o fantasmada. La infància d’una nina mal estimada, burlada, escarnida, petita, lletja i rebutjada. Però, per sempre més el temps enyorat del despertar dels sentits « al primer matí de les herbes ».

Això fa que a l’hora d’escriure quelcom al teu llibre de despedida, Renada, no se’ns hagi pas acudit cap més epitafi que : 

«   Descansa en pau i reposa l’esperit 

nina petita « anomenada oblit »

… que faràs de mal descuidar.

Alà BAYLAC FERRER 

L’exercici encarregat als diputats Euzet i Kerlogot per Jean Castex era complicat o fins i tot impossible:  fer proposicions de tipus jurídic que facin compatibles conceptes Incompatibles… El Consell  Constitucional – i els poders públics francesos en general – declaren el caràcter exclusiu i excloent de  la llengua francesa al si de la República (prohibint els accents com la í de Martí i l’ensenyament dit  ‘immersiu’). D’un altre costat la immersió lingüística és una pedagogia motivada pel perill imminent de  desaparició d’una llengua B davant d’una llengua A dominant i “invasora” (reprenent la terminologia  de la biodiversitat). Així els quebequesos, els anys 1950, per salvar el francès davant de l’anglès. La  immersió se basa en l’ensenyament EN la llengua (en català a Arrels i la Bressola) i en la utilització de  la llengua per COMUNICAR de manera ordinària dins la societat, a fora de la classe. Són precisament  els dos principis que prohibeix el Consell constitucional…  

Els deures de vacances donats pel primer ministre consistien doncs a resoldre una equació  impossible. Els dos diputats tenen el mèrit de tornar la còpia imaginant solucions. Imperfectes,  evidentment. Suggereixen d’inscriure dins el “dret tou” (‘droit souple’), en forma d’instruccions i de  circulars ministerials, una interpretació de la immersió que respecta les exigències constitucionals  franceses: reforçar la presència del francès i eliminar la comunicació institucional que no és en francès.  Precisament els objectius de la immersió… I això sense cap garantia – ho diuen els dos missionats –  que els tribunals ho jutgin suficient i conforme a la interpretació de l’article 2 de la Constitució.  

De tota manera, el Raport té com a mèrit – de fet el mèrit és del Jean Castex que l’ha comandat  – d’obrir el debat al més alt nivell sobre la reconeixença de la igualtat lingüística i dels drets lingüístics  a la República francesa. El problema el té l’Estat, més que les escoles. Ara bé, el Rapport no posa pas  prou en evidència la prioritat: la generalització de l’ensenyament bilingüe públic, sol susceptible de  salvar la transmissió del català a gran escala entre les joves generacions, i la resolució dels múltiples  “disfuncionaments” (siguem púdics…) que entrebanquen dia rere dia, any rere any, l’ensenyament del  català a les escoles, als col·legis, als liceus i a la universitat.

L’APLEC resta inquieta després de les conclusions del Rapport sur les langues régionales (Euzet i Kerlogot, vegeu article de l’Indépendant del 1/8/2021) lliurat al primer ministre el 21 de juliol pels diputats missionats per proposar solucions a l’impasse generat per la decisió del Consell constitucional d’il·legalitzar l’ensenyament immersiu i els accents de les llengües regionals.

Els diputats català i bretó confessen que el marge de maniobra és estret i incert; suggereixen una definició per via reglamentària de l’ensenyament immersiu que seria susceptible de tranquil·litzar els jutges constitucionals i de rebaixar l’hostilitat dels poders públics envers les llengües regionals… Més enllà de la segurització dels ensenyament immersius existents en català – de la Bressola i d’Arrels dins el públic – l’important resta la generalització de l’ensenyament públic bilingüe (75% del bilingüe i immersiu actual) sol susceptible de garantir l’accés de totes les famílies que ho volen a la transmissió del català per llurs infants (76% dels habitants favorables).

Cal imperativement que el primer ministre i l’Educació nacional facin respectar els textos existents, difusin la informació a les famílies (programat per l’OPLC) i estendre l’oferta de bilingüisme a tot el departament.

L’APLEC compta sus d’una propera trobada amb Jean Castex per insistir sobre la missió del servei públic de normalitzar l’ensenyament de català : coeficients del bac, continuïtat de la iniciació al col·legi, formació i reclutament de professors bilingües…