L’APLEC acaba de penjar a la seua web un conte de la Paula Belmàs Llense amb il·lustracions de Wäwä Història del pallagostí Tic tic Saltamarges.
Un observador neutral de la vida nord-catalana, prou entès per això en literatura rossellonesa, hi podria veure qualque relació amb en Jaume Queralt que se’ns acaba de morir. Comentari en tercer grau o més, com li agradava tant de fer-ne al poeta, periodista, bloguista i més? No, ni tan sols premonició. Car, el conte que se publica complet ara, ja la revista infantil Mil Dimonis, editada per l’APLEC, n’havia donat a conèixer dos episodis als entorns de Nadal. L’encontre doncs és pura coincidència, independent de la nostra voluntat. Encara que, posats a cercar la raó subliminal de cada cosa, se podria emparentar a posteriori, el desfici del nostre «Pallagostí» sobtadament privat de «criquejar» amb una certa pèrdua de briu que un hom havia notat en Jaume, fa un parell de mesos.
Ara bé, com que l’APLEC no té pas per vocació, com el difunt, d’embolicar la troca (i apanya’t per cercar el fil!) sinó de posar el català a l’abast de qualsevol amb ganes de (re)català(nització), se farà un deure d’aclarir l’obscuritat queraltesca del paràgraf precedent.
En 1994 en efecte, després d’haver entrat en poesia amb Sense recança de l’escalp el 1987, i continuat amb Mots el 1992 (al marge d’obres més esperades del periodista que també era: la canònica biografia de Jordi Barre el 1985, el salutari Camps du mépris el 1991, el 1992 el curiós Sasha Stone el fotògraf sense rostre i el Bouquet vivesien, apropament francès a la figura de l’humanista valencià Joan-Lluís Vives) Jaume Queralt publicava Paisatge interior d’un tic tic saltamarges.
Era una plagueta boniqueta on les vocals feien el salt, com l’insecte dit oficialment « llagosta ». Aplicant-se a ell mateix la frase feta ben rossellonesa no gaire laudativa per la persona a qui s’adreça, (el «Tic tic saltamarges, va d’aquí d’allà sense fer res d’útil) deixava clara la distància que sabia prendre amb ell mateix.
El Pallagostí tic tic saltamarges retroba el seu criquejar al final del conte.
En Jaume Queralt nos deixa el seu, escrit.
Miquela Valls Robinson, presidenta emèrita de l’APLEC
